Gaudir de les vacances: un dret i una necessitat docent.

Per començar, un acudit: 

—Què fa un docent el primer dia de vacances?

—Dorm.

—I el segon?

—Comença a recordar per què li agrada tant ensenyar.

😂😂😂😂😂😂😇😇

Quantes vegades les professores, els mestres, escoltem amb resignació: Quina sort teniu els mestre! Dos mesos de vacances! ...

Això dels dos mesos de vacances és en part realitat i també és mite. 

En primer lloc, no fer classe no és el mateix que no treballar. Els alumnes tenen dos mesos sense classe. El professorat té un calendari laboral diferent, i una part important continua desenvolupant tasques professionals durant el juliol, encara que no hi hagi activitat lectiva.

Però, quin percentatge de docents continua fent feina al mes de juliol? 

La resposta és que no hi ha un percentatge oficial publicat de docents que treballen el juliol a les Illes Balears. Ara bé, sí que es poden distingir diversos col·lectius:

1. Pràcticament tot el professorat funcionari de carrera continua en servei durant el mes de juliol, encara que no faci docència directa. Durant aquest període poden tenir tasques de tancament de curs, memòries, preparació del curs següent, formació, oposicions, tribunals, equips directius, etc., segons el lloc de treball i les instruccions de cada centre.
2. Els equips directius treballen bona part del juliol, i sovint també a finals d'agost, perquè els centres continuen funcionant administrativament.

Es pot estimar un percentatge? Amb rigor, no. Qualsevol xifra seria especulativa perquè depèn de què entenguem per "fer feina":

• Si vol dir tenir un nomenament vigent al juliol, la gran majoria del professorat funcionari i molts interins sí que el tenen.
• Si vol dir anar físicament cada dia al centre, el percentatge és molt inferior.
• Si vol dir fer tasques professionals durant el juliol (planificar, preparar materials, formar-se, corregir, gestionar tribunals, reunions, etc.), probablement és una majoria molt àmplia, però no existeixen dades oficials que ho quantifiquin.

Quan l'escola descansa, no sempre descansa la docència. 

La idea generalitzada que els docents tenim "moltes" vacances, quan es compara amb altres professions, es deu a què es confon el periode vacacional amb temps no lectiu. 

El periode vacacional és un dret laboral, mentre que el temps no lectiu és una manera d'organitzar el servei educatiu. No són el mateix.

La confusió prové del fet que la majoria de professions es defineixen pel calendari laboral, mentre que la docència es defineix pel calendari escolar. 

Les vacances són:

• un període de descans reconegut per la legislació laboral,
• durant el qual el treballador no té obligacions professionals.

El temps no lectiu és:

• un període en què no hi ha activitat docent amb alumnat,
• però el docent pot continuar tenint obligacions professionals segons la normativa.

No fer classe no és el mateix que no treballar.

A les Illes Balears hi ha milers de docents implicats en processos que ocupen el juliol:

• adjudicacions de places,
• formació d'estiu,
• equips directius,
• planificació del curs següent,
• formació docent,
• gestió administrativa dels centres, etc.

Moltes persones veuen l'escola des del punt de vista dels alumnes. "No hi ha classes durant dos mesos."

I, inconscientment, tradueixen: "Els professors tenen dos mesos de vacances."

Una mica més d'humor...

Primer dia de vacances d'una professora:

—Demà descansaré.

Segon dia:

—Només prepararé quatre coses del curs vinent.

Tercer dia:

—Com és que ja estic fent una programació?

😏😏😏😏😅😅

Aquest acudit ens parla directament de la necessitat dels docents de desconnectar del curs que just s'ha acabat, però també de la dificultat que tenim molts de nosaltres de fer efectiva aquesta desconnexió. 

Moltes de nosaltres aprofitem els dies de vacances, estones, moments, hores senceres, per començar a pensar en el curs que s'iniciarà al setembre. I així, dissenyem programacions, preparem materials, reconsiderem decisions preses per poder gestionar millor una classe futura. Aquesta classe futura es percep gairebé com a imminent. Per això aquesta preocupació que tenim, que arrosseguem... 

Ens costa molt aturar en sec. Dir-nos: "fins aquí. Al setembre, més."

Som com un motor que, després de molts mesos funcionant a ple rendiment, no sap apagar-se de cop. Baixa de revolucions, sí, però continua al ralentí, preparat per arrencar en qualsevol moment. I aquest ralentí també consumeix energia.

Les vacances no haurien de servir només per pensar millor l'escola, sinó per pensar-nos millor nosaltres.

Potser el gran exercici emocional de l'estiu és aprendre a conviure amb la sensació que encara queden coses per preparar... i decidir, conscientment, no preparar-les avui. Ens aniria millor si tinguéssim clar que descansar és una forma de compromís amb la qualitat de la pròpia docència.

Per això, i que consti que soc la primera que m'ho he d'aplicar:  "Aquest estiu us proposo una programació diferent: Unitat 1: no fer res. Criteri d'avaluació: sentir-se una mica culpable... i superar-ho". 

I acabem amb més humor...

Va una mestra en vacances i, quan li ve una idea genial per al setembre, la deixa passar. Aquell sí que va ser el seu acte més alliberador de tot l'estiu. 😊

Les vacances tenen tres fases: primer descanses el cos, després descansa el cap... i, finalment, deixes de somiar que avui tens guàrdia.

Educar les emocions per millorar la competència lingüística

Estratègies d’educació emocional per al reforç de la competència lingüística en alumnat de 1r d’ESO

https://drive.google.com/file/d/14NEeTQyMnd4PpsctRkxfLXaIUSB1keN0/view?usp=drive_link

Aquest treball, titulat "Estratègies d’educació emocional per al reforç de la competència lingüística en alumnat de 1r d’ESO", neix de la pràctica docent desenvolupada al CEIPIESO Pintor Joan Miró de Palma, amb un grup de 26 alumnes de primer d'ESO caracteritzat per una gran diversitat i una elevada presència de necessitats específiques de suport educatiu.

La recerca parteix d'una idea fonamental: les emocions i l'aprenentatge del llenguatge estan profundament connectats. Quan l'alumnat desenvolupa competències com l'autoconeixement, la regulació emocional, l'empatia o les habilitats socials, millora també la seva capacitat per comunicar-se, participar, escoltar i expressar-se amb confiança.

Aquest plantejament no és només una opció pedagògica, sinó que respon també al marc normatiu vigent de les Illes Balears, que reconeix l'educació emocional com un element essencial per promoure la convivència i afavorir l'aprenentatge.

El treball s'emmarca dins del postgrau Competències Emocionals: Aplicacions Docents i recull tant la meva experiència de més de vint anys com a professora de Secundària com la voluntat de fonamentar científicament una pràctica que des de fa temps integra les emocions en el dia a dia de l'aula.

El CEIPIESO Pintor Joan Miró, amb el seu model d'escola integrada, inclusiva i comunitària, ofereix el context idoni per desenvolupar aquesta proposta, especialment en un grup on prop del 75% de l'alumnat presenta alguna necessitat específica. En aquest escenari, treballar les emocions no és un complement, sinó una condició imprescindible perquè l'aprenentatge sigui possible.

En definitiva, aquest projecte defensa una idea senzilla però fonamental: sense seguretat emocional no hi ha aprenentatge significatiu. Crear un clima de confiança, escolta i benestar és també una manera de millorar la competència lingüística i d'acompanyar l'alumnat en el seu creixement personal i acadèmic.

Tècniques d'Escolta Activa aplicades al Diàleg Afectiu amb Alumnat.

 

Com millorar la comunicació: les 4 passes de la comunicació no violenta

No sempre és fàcil entendre’ns amb joves o infants. El dia a dia, el cansament, les presses o els conflictes propis de créixer poden fer que acabem parlant-nos amb retrets, crits o silencis incòmodes.

La comunicació no violenta ens ofereix una manera diferent de relacionar-nos: més conscient, més respectuosa i més empàtica.

No es tracta d’evitar els conflictes, sinó d’afrontar-los sense fer-nos mal.

---

1. Expresar el que passa sense jutjar

El primer pas és explicar què ha passat, de manera concreta, sense etiquetar ni acusar.

❌ “Sempre fas el mateix”
❌ “Ets un desastre”

✅ “Quan arribes tard i no m’avises…”

Parlar des del “jo” (com em sento i què necessito) obre el diàleg. En canvi, parlar des del judici sol provocar defensa, enuig o bloqueig. No cal estar d’acord, però sí poder continuar parlant.

---

2. Identificar i expressar les emocions

Posar nom a les emocions és clau per entendre’ns millor.

No és el mateix dir “em sento malament” que dir “em sento cansat, preocupat o frustrat”.
Com més ampli és el nostre vocabulari emocional, millor ens comuniquem.

A més, quan expressem les emocions:

• baixen d’intensitat,

• ens ajuden a autoempatitzar-nos,

• i faciliten que l’altra persona ens entengui.

Acompanyar infants i adolescents a posar nom al que senten és una gran eina educativa.

---

3. Expressar les necessitats

Darrere de cada queixa hi ha una necessitat no satisfeta.

Quan diem:

“No m’escoltes”

En realitat estem dient:

“Necessito sentir-me escoltat/da”

Si expressem les necessitats amb crítiques o acusacions, és menys probable que l’altra persona ens tingui en compte. Les emocions ens indiquen si les nostres necessitats estan cobertes o no.

Un punt clau és recordar que:
👉 Les emocions són responsabilitat nostra.
Els fets poden influir, però el que sentim depèn dels nostres pensaments i necessitats.

---

4. Fer una petició clara i respectuosa

Un cop hem expressat el que ha passat, com ens sentim i què necessitem, és important fer una petició concreta, no una exigència.

Alguns exemples:

• “Em podries dir què has entès del que t’he explicat?”

• “Com et sents amb això? Què necessites tu?”

Aquest tipus de peticions busquen connectar, afavorir l’empatia i trobar solucions conjuntes.

---

Per acabar…

La comunicació no violenta ens ajuda a:

• reduir conflictes familiars,

• educar en el respecte i l’empatia,

• donar exemple d’expressió emocional saludable,

• i construir relacions més sanes i conscients.

No cal fer-ho perfecte. Només cal tenir la voluntat de seguir parlant i escoltant-nos, fins i tot quan no estem d’acord.